XVIII Marxa BTT del Remei

Un any més el veïnat del Remei de Cassà, ens prepara l'esperada ruta amb BTT, la copa del món!

M'aixeco mandrosa, el temps està indecís i jo també. Sona el timbre, la Mònica ja és aquí. No sé què posar-me, manguitos o paravents? Sembla que no fa fred només pillo el paravents per si plou i una bossa per si trobo algun bolet.

 

En Xevi finalment decideix venir amb nosaltres i anem tots cap al Remei.

Arribant a l'ermita veiem una colla de runners, entre ells en Toni, que ja s'han posat en marxa. Que vagi bé!!

 

Anem a fer les inscripcions, aquest any ens donen una polsera amb dorsal per poder recollir l'entrepà després. Molt bona idea ja que el paper es podia perdre...

La previsió de temps sembla que ha fet desdir a molta gent, no som tants com l'any passat.

 

Ens fan cinc cèntims del recorregut i sortim.

 

En Xevi s'avança i nosaltres deixem tirar els més nerviosos i sortim tranquil·lament amb l'inconvenient de què, trobem el primer tap quan travessem la riera .

Fa ràbia perquè si un baixa, automàticament ho fan un darrere l'altre i t'obliguen a posar el peu a terra...

Avui no em preocupa, he promès a la Mònica anar-la esperant.

I així ho faig, a les pujades vaig fent sense pressa i guaitant els marges per si veig algun bolet interessant i després em paro a esperar-la.

 

Acabem formant un grupet entre uns  nois que, mentre espero a la Mònica, vaig familiaritzant les cares. Em fa gràcia especialment un, que cada vegada que arriba a dalt del repetxón, de l'esforç que fa, està vermell com un pigot. Arribem a la conclusió que ho fa per arribar abans que la Mònica.

 

La primera part del recorregut és molt entretinguda. Corriols, pistes amb pujades curtes però intenses i trams que desconec o els faig del revés.

 

El fet d'anar amb aquest grupet de nois, als corriols em fan disminuir el meu ritme i em fan posar el peu a terra a llocs que provablement no ho faria. Però bé, tampoc tinc cap pressa!

 

Quan passem pel corriol de la font de can Castelló, em fixo amb què algú ha fet alguna festa durant la nit i han deixat tota la brossa allà... Sort que nosaltres hi solem passar caminant i el dilluns ho anem a recollir.

 

Mentre espero a la Mònica abans de pujar a Puig Germà, vaig informant a els nois que ve una pujada dura. N'hi ha un que encara va amb màniga llarga, segur que abans d'arribar a dalt ja s'ha tret el mallot. El de la cara vermellaarriba poc abans de la Mònica.

 

A la pujada la deixo enrere i començo a avançar els nois. Tots ja van arrossegant la bici, fins i tot, haig de demanar pas per no haver de baixar jo. Conec la pujada perfectament i, reconec que alguna vegada he fet un tros a peu, és dura. Avui per orgull la faig tota pedalant i xulejant davant els nois.

A dalt faig una ullada al bosc, només hi ha bolets dolents.

 

Comencen  a arribar nois, els animo perquè ve la baixada!!

Finalment arriba la Mònica i baixem.

 

Tenim alguna pujada més suau on torno a avançar a algun dels nois i fins que no arribem a l'avituallament no trobo els altres. De fet en falta un, un que havia caigut en els primers corriols...

Mentre espero vaig menjant xuxes...

 

A partir d'aquí ja no hi ha ni molt de desnivell ni trams tècnics.

Trobo a tres runners que també fan la marxa, porten un bon ritme! Jo no ho podria fer, amb lo bé que si va pedalant!

Passem per pistes tot travessant boscos per algun camí que tampoc coneixia fins arribar al trust.

 

Em quedo xerrant amb un noi de l'organització. El felicito perquè m'ha agradat molt la primera part del recorregut. També m'explica  que ara anirem cap a Sant Andreu.

Arriba la Mònica i sense deixar-la descansar continuem juntes tot xerrant.

 

Em sona el mòbil, em temo que en Xevi em diu que ja ha arribat. En un dels moments d'espera, aprofito per mirar el mòbil. És la Marta que ens pregunta a quina hora arribarem. Calculo mitja hora...

Tots els nois menys el de la cara vermella, que el torno a avançar en una rampa, els perdem.

 

Al final d'un camí intueixo un mallot del Club Ciclista Cassà i un noi corrent, en Xevi i en Toni?

Doncs sí.  En Xevi que ja ha esmorzat, ha retrocedit a buscar-nos i s'ha trobat en Toni corrent.

 

Em paro a esperar a la Mònica i ells segueixen. Passa el noi de la cara vermella i després ella. Aquesta vegada se'ns escapa de veritat.

 

Hi ha un segon avituallament a la carretera de Caldes. Més xuxes!!

Seguim amb en Xevi i encara em torno a parar a xerrar amb un caçador que conec. La Mònica arriba, poc després atrapem en Toni i arribem al Remei.

 

Torno a felicitar a l'organització perquè cada any us supereu en el recorregut. Per ser de caire popular heu introduït algun corriol divertit!
Continueu així, fins l'any que ve!