dilluns, 8 d’agost del 2016

Recuperant la il·lusió

Si fa unes setmanes estava contenta pel meu embaràs ara us puc dir tot el contrari.
Estic trista i molt enrabiada.
He tingut un avortament. Abans d'anar de vacances el cor de la Isona va deixar de bategar. Un nus al cordó umbilical va causar la seva mort, i fins fa una setmana no ho hem sabut.

Després de quatre dies molt durs, de pena, plors, ràbia, incomprensió i de comentaris inadequats, trec les forces amb un únic objectiu. Vull posar-me en forma per portar les cendres de la Isona al Puig d'Arques i fer un petit homenatge a les dues nenes que hem perdut en poc temps.

Surto a pedalar amb moltes ganes, em sento preparada. Físicament em trobo bé i el cap farà el que jo mani. Pensem que un bon començament pot ser per pista fent una ruta tranquil·la per les ermites de la zona.
Pel carrilet anem cap a St Vicenç. Em sento bé tot i que, a les primeres pujades no tinc sensacions bones, encara em costa i en Xevi m'empeny una mica.

No em desanimo. Seguim cap a Sta Ceclina. Allà també hi ha una bona rampa però xino xano la vaig pujant, sembla que em trobo millor.

Seguim direcció a St Iscle, però tinc ganes de provar un camí nou. Un camí que no sabem on ens portarà però sospito que podem acabar a l'ermita de Caulès. Un camí que puja, puja, puja i puja.... Em recorda a la pujada de la mort, un dels camins per arribar a St Miquel.                                              Sóc incapaç de pujar-ho tot pedalant. El perfil de la pujada té rampes fins a un 21%. Amb raó no l'he pogut pujar!

El meu cap creu que cal continuar endavant per saber on ens porta el camí i donar per fet que estic fent un bon entrenament per pujar al Puig d'Arques.

Efectivament arribem a Caulès, no anem a St Iscle i seguim cap a Terra Negra. Aquesta zona sempre l'he trobat molt interessant.

Quan arribem a la carretera de Tossa, no en tinc prou. Perquè baixar per asfalt si podem continuar per pista. Així que seguim direcció al coll de la Mallorca. Una altra pujada de la mort que sé que no podré culminar sense posar els peus a terra, ja que, mai ho he aconseguit.
I tot baixada fins a Llagostera per tornar pel carrilet.

Amb la pedalada d'avui, aconsegueixo més del que m'esperava. El meu cap i el meu cos han estat a l'altura.  He pedalat gairebé tres hores, deixant enrere la ràbia acumulada d'aquests dies, relaxant la meva ment i els meus plors per centrar-me en la meva recuperació i lograr el meu objectiu.


4 comentaris:

  1. Anims, i bravo per l'excursió terapèutica

    ResponElimina
  2. Em sap molt de greu llegir això. Aquesta cursa si que es dura veig. Molts anims

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que és molt dur perdre dos trofeus en menys de dos anys... Gràcies pels ànims, una abraçada

      Elimina