Ascens al Canigó!

17/06/12

S'acosta el dia de l'encesa de la flama del Canigó, un cap de setmana abans de St Joan, centenars de persones d'arreu del país, fan el cim i porten petites feixes de llenya que cadascú ha portat lligades amb un cinta amb el nom de l'indret d'on provenen. Fins i tot algunes, duen dibuixos i escrits amb desitjos per cremar a la foguera de St Joan. Es deixen totes apilades al costat de la creu fins la nit en què s'encén la foguera i es reparteix la flama per tot el país.
La Colla Excursionista Cassanenca,  organitza una sortida per pujar-hi. No m'ho penso gaire i m'apunto, és un cim molt emblemàtic que vull conèixer i, ja de pas, portar una feixa seguint el ritual.

Sortim aviat de Cassà, tenim unes tres hores de cotxe fins al refugi de Marialles.  És on comencem la caminada. Som una bona colla, per tan, anem fent parades per no perdre'ns.

La primera hora de camí, passem per un corriol molt ombrívol amb una pujada progressiva que es fa prou bé. Tot arribarà, això ens serveix d'escalfament. 

Passem pel Coll Vert.

Portem un bon ritme, per davant nostre tenim unes noies del grup que estan travessant el riu.

Fem la primera parada de reagrupament i aprofitem per esmorzar . Els que portem més estona parats, comencem a agafar fred i reprenem el camí.

Segueix el corriol, deixem les ombres per endinsar-nos entre ginestes, quin color té la muntanya!

Estem a uns 2400 metres, veiem varis pics, no sabem quin és el nostre, però de ben segur que ens queda un bon tros..

Tenim quatre persones del grup davant nostre, porten un ritme espectacular i retallant pel dret, ens diuen que continuem pel camí marcat, jo ja els hauria seguit també, tinc ganes d'arribar, però faig cas i no em desvio. Trobem la Font Nostra, passant pel dret no l'hagués vist...

És un camí molt pesat que s'ha de vigilar on poses al peu perquè està ple de pedres soltes...Em sento cabreta...m'agrada!!

Ja veiem el cim, en tenim per una estona més!

Som a l'últim tram, ens toca gatejar o millor dit fer de Spiderwoman, sense corda ni ernest, de quatre grapes, pujant a poc a poc i vigilant on posar el peu, que una caiguda aquí, no sé jo....

Amb gent amb qui havia parlat, em comentaven si pujaria per la xemeneia, jo no sabia de què em parlaven fins que la vaig veure!

Es van oblidar de dir-me un petit detall: del perill que tenia pujar per aquí....

Cim assolit, estic al Canigó a 2784 metres.

Hem patit a l'últim tros, es feia interminable, però ha valgut la pena. Ens quedem bocabadats amb el paisatge, ho resumeixo amb una paraula: Espectacular!

Poc a poc va arribant gent del nostre grup i decidim dinar. Falta algú, pensem que potser s'han fet enrere...Fem una foto de grup i decidim baixar, fa fred, s'ha girat molt de vent i s'acosten uns núvols que no ens agraden gaire.

Som els primers en iniciar el descens, tampoc serà fàcil hi ha un gran desnivell, sort que no tinc vèrtic perquè sinó no sé si seria capaç de baixar.

Començo baixant de cares, fa una mica de iuiu perquè veig tot el precipici així que  em giro. D'esquenes no sé ben bé on posar els peus, això d'anar com els crancs no és tan fàcil. Torno a girar-me, decideixo baixar de culs, m'ho prenc com si baixés per un tubogant i em sento més segura.

Quasi a l'altura de la xemeneia ens trobem la resta del grup. Sembla que la Caterina ha tingut una mica de pànic i li està costant pujar, tot i així, aconsegueix portar la seva feixa al cim.

Nosaltres seguim baixant, mentre que la resta va quedant endarrerida... Quan arribem als prats els esperem.

Sembla que va per llarg, matem el temps fent un ninot de neu.

Com que encara no els veiem, aprofito per treure'm les botes, tinc els peus ben adolorits i a sobre les xiruques m'han fet mal.

Els tenim localitzats, estan parats fent reagrupament.

Quan arriben els primers comencem a tirar, que portem molta estona parats i ens hem refredat una mica. La Txell, baixa corrent i la trobem al riu, fins i tot ha tingut temps de banyar-se! Jo no sóc tan valenta, però sí que em trec les xiruques i travesso el riu descalça.

Esperem a  tothom i ja no parem més fins arribar al refugi.

S'ha fet molt tard, el grup era numerós i això ha fet relentir la marxa, però el més important és que tots hem arribat bé, ningú ha pres mal i hem gaudit molt.