dilluns, 29 d’agost del 2016

VIII Terra d'indiketes. Es pollastre!

Estic preparada per tornar en escena. Per tornar a sentir il·lusió, nervis,  eufòria, motivació, rivalitat, competició i satisfacció per participar i acabar una marxa BTT.
És necessari i vital per la meva recuperació.

Em miro el calendari de la federació i la primera marxa BTT que hi ha a la vista és es Pollastre!
Una marxa molt temptadora, que té molta nomenada, que no he fet mai ves a saber perquè i que és ideal per desfogar-me i sentir que estic viva i valenta per afrontar el que vingui...


De bon matí tinc els típics nervis de cursa que sempre m'acompanyen però més controlats. Crec que no estic tan neguitosa i impacient com altres vegades tot i que, m'he apuntat sense conèixer el recorregut... És sorpresa!

Arribo amb temps, recullo el dorsal, em preparo i començo a fer el hàmster per moure les cames, trobar el punt de sortida i veure si veig cares conegudes.
De gent coneguda en trobo molt poca i no veig el punt sortida...
Som varis donant voltes intentant averiguar d'on sortim. Finalment preguntem i ens diuen que sortim de dins el poble.

Em col·loco un xic endarrere de la sortida quan falten 10 minuts. Els ciclistes  es van apilonant i es posen on poden. Em vaig fixant en les meves rivals, per davant meu n'hi ha vàries. Qui sap potser fan la llarga...

Donen el toc de sortida i tot el pelotón avança per la carretera principal fins que ens desviem a l'esquerre i poc després per una pista a la dreta.
Amb tota la gent que ha passat davant meu, s'ha format un bon núvol de pols. Una ploguda el dia abans hauria estat bé!

Passat el Club de Golf Costa Brava veig la primera hòstia del dia. De què m'ha anat... Jo i dos més podem esquivar el noi que cau uns metres per davant nostre però tot darrere, ve en Ruscalleda del Club Ciclista Cassà i se'l menja!

Noto nerviosisme, m'avancen per totes bandes, van com bojos. Ja no recordava aquesta sensació!

Els nois que passen no m'importen, tard o d'hora trobaré el meu lloc i em posaré al seu nivell però quan veig que una noia, la Pergamino m'avança, això em motiva més per apretar i atrapar-la.
Poc després m'avança una altra noia...
M'haig de posar les piles de veritat!

M'esforço, he millorat pujant però no és suficient, al contrari m'avança una tercera noia, la Fina que acompanya el seu fill. Ole tu  com pugen!
Els segueixo d'a prop fins que un noi que tinc per davant, sense voler fa caure el fill de la Fina i jo els deixo enrere.

Quan portem uns 5km de pista, el pelotón ja està força desfet tot i que en una trialera que podria ser perfectament la pujada del pollastre, em trobo amb tota una renglera de ciclistes pujant a peu. Baixo de la bici i tots a peu. Avanço una de les noies!

A la primera baixada tècnica els que tinc per davant van molt parats. Els segueixo d'a prop i miro per on adelantar. Van seguint el ritme de la Pergamino.
Jo amb la meva impaciència, em desmarco per l'esquerre, els adelanto a tots i els ensenyo per on es pot passar. No tarden gaire a seguir-me jejeje

I tornem a pujar, he trobat el meu lloc tot seguint les passes d'un Cargol de les Gavarres.
Ara els nois es posen per davant però he aconseguit deixar enrere les dues noies.

Baixem per pista i per un corriol molt abonyegat que alenteix una mica. El de darrere em demana pas i mentre li dic que ja m'aparto me'l trobo al costat i quasi em tira a terra.

Tinc males sensacions a la roda i paro a mirar, vaig punxada. No sembla molt greu però he perdut prou vent per inflar la roda i esperar que el líquid tapi el forat. Faig uns metres a peu fins que trobo un racó per no obstaculitzar a ningú.
Van passant nois, alguns pregunten si necessito ajuda però ho puc arreglar!

Passa una de les noies i jo que ja estic guardant la manxa, ràpidament la segueixo. Sortim del corriol i trobem una pujada. Noto que encara no hi ha prou vent, em patina la roda i em costa tirar.
La cosa és que vull reduir distància amb la noia però s'escapa.

Tornem a baixar, això em sona, per aquí hi he passat! Baixo fatal, la roda desinflada em dóna molta inseguretat i faig uns metres a peu mentre la Pergamino em torna a passar. Es desmarca altre vegada.

Fem una mica de planer i abans de tornar a pujar, torno a inflar la roda perquè així no puc anar! De genolls li demano que no em deixi tirada...

Passem per corriols macos amb algún repetjó que ni amb carrerilla es puja. Per sort un noi que no porta dorsal m'estira la bici des de dalt. Merci!

Quan sembla que amb la última inflada de roda vaig millor un tronc se m'enganxa a la cadena. Per sort paro en sec i reso perquè no hagi trencat la patilla.
El mateix noi que m'ha ajudat abans, també em treu el tronc. Sembla tot correcte!

Segueixo pedalant corriol amunt, corriol avall, que ve que m'ho estic passant!

A l'avituallament em paro, bec un got de coca-cola i pillo tres xuxes que em menjo de camí. Quan arranco arriba  una altra noia que em va trepitjant els talons...

El xute de sucre i cafeïna em reactiva. Faig fent a bon ritme amb l'esperança de què en algun moment trobaré la noia i la Pergamino.

El que em faltava, en una baixada em quedo sense freno de davant. Quan m'adono de la situació tinc la sort que puc desviar-me per un camí planer i parar-me.
No entenc què li pot passar a la bici. Em plantejo baixar a peu sinó vull fotre'm una hòstia.
Abans però, toco una mica el cable i torno a provar de frenar, sembla que torna en si i segueixo baixant sense embalar-me gaire. La bici fa un soroll nou que no tinc identificat...

En un corriol de pujada, fixant-me amb els de davant, gairebé em colo com ells. S' han passat de llarg...
El noi que tinc darrere fa el mateix gest que jo i baixem pel corriol correcte. Els altres que ens veuen, s'adonen que s'han colat i baixen per on poden.
Entre ells hi ha la noia i ara la tinc per darrere!

Ignoro el soroll del fre i baixo tant ràpid com puc. Passem per Solius fent alguna pujada més i llavors a un corriol, veig la Pergamino. Em poso darrere seu esperant el moment precís per adelantar. El corriol és estret i no hi ha manera. Això em perjudica perquè m'alenteix. La segueixo tant de prop que haig d'anar tocant el fre.
Mentre dura el corriol perdo el temps suficient perquè noti la presència de l'altre noia darrere meu.

Estic super motivada, quin final. Som tres noies juntes jugant-nos un lloc a la general, no m'havia passat mai.


Sortim les tres del corriol. La Pergamino li fot gas però puc avançar-la. Tot darrere es desmarca la noia i es posa davant meu. Em sento com si estigués en una etapa del Tour seguint els passos dels professionals.
La segueixo a roda fins que puc ja que, trobem petits repetjons que com que no pillo prou embranzida, haig de baixar de la bici.
Definitivament, per pocs segons  s'escapa.

Arribada
Just abans d'arribar veig en Xevi que ha vingut a veure'm.

A l'arribada ens felicitem amb la noia, ha estat una final molt renyida i molt divertida! Enhorabona!

Després de recollir l'entrepà i la beguda, miro el llistat de la classificació.
He quedat 59 de 94 de la general i, de vuit noies que hem fet la gallina, quarta.
D'entrada em poso molt contenta però quan veig que de la meva categoria he sigut la última em fa ràbia. Les quatre que han quedat darrere meu, dues eren veteranes i les altres sub 23.
No em puc enfadar pel resultat, podria haver arribat abans si hagués tingut la bici en condicions i amb els mínims imprevistos. Tot i així crec que he fet un bon temps. Estic contenta!

La marxa ha sigut genial, m'ho he passat molt bé. Recorregut impecable, ben senyalitzat, avituallament correcte, bons regals... En definitiva us felicito, segur que repetiré!

P.D: Els problemes tècnics i la insistència d'en Xevi en què sempre haig de revisar la bici, m'han fet reflexionar i actuar.
Primer hem revisat el fre de davant per averiguar què li passava. Resulta que havia perdut una pastilla de fre i frenava amb el pistó. A saber on la vaig perdre... Això és fàcil d'arreglar ja hi tinc la mà trencada, gasto moltes pastilles jejeje
Després amb l'ajuda d'en Xevi, hem canviat els cables del canvi ja que, em costa pujar  els plats i seria la següent cosa que petaria. Tampoc sembla tant difícil.
I a la roda només li falta líquid, els neumàtics encara estan bé.

Ja tinc la bici apunt per la pròxima!









dimecres, 17 d’agost del 2016

Half pirinexus

Per acabar de rematar les vacances, com que no hem pogut pedalar el que volíem, en fem una de grossa!

En Xevi em proposa fer la Pirinexus 360 per etapes. És una circular de 350km que passa per pistes, asfalt, vies verdes i segment urbà.
La idea no em desagrada, de fet em motiva molt, però és molt precipitat. Tot just m'estic recuperant de l'avort, no estic prou preparada i tampoc  tenim temps ja que, crec que necessitaria fer-la amb tres etapes...

Llavors em diu i la Half P360 Gravel?? També és una ruta circular de 125km, que segueix una part del traçat de la pirinexus per pistes i vies verdes, tot resseguint la ruta del Ter i tornant pel carrilet.
Aquesta idea ja m'agrada més, és més assequible. Són molts quilòmetres per mi, però hi ha poc desnivell. Crec que ho podré fer!

Dit i fet, ens aixequem ben d'hora i sortim pel carrilet direcció a Girona. En un no res ens hi plantem amb una temperatura molt bona. Travessem el barri vell, és aviat i no hi ha gaire moviment. Ens va perfecte perquè no hi ha molt de trànsit per arribar a Sarrià de Ter.

Sortim de Sarrià i entrem a la ruta del Ter. És un tram molt maco, fresc i rodador sempre amb lleugera baixada que segueix el Ter fins a la seva desembocadura.
Passem per pobles que ni sabia que existien com St Llorenç de les Arenes, Canet de la Tallada, Fontclara, Torrent... Pobles petits però amb encant.
Abans d'arribar a Torroella enllacem amb la pirinexus.

El castell de Montgrí
Em sento estranya i sorpresa d'haver arribat a Torroella amb bici i no em cotxe, tampoc m'ha semblat tant lluny!

A partir de Torroella, portem 58km i començo a defallir. El meu ritme disminueix, no hi ha tanta ombra, fa calor, se m'enrampen els peus i tenim vent en contra.
Avancem a poc a poc, segurament l'efecte del cafè m'ha passat.

A Palafrugell fem parada i fonda a l'Esclat. Anem a comprar pomes, galetes de xocolata, pa i pernil dolç per fer-nos uns entrepans i  sobretot, una coca-cola per recuperar-me ràpid.
Sembla que em funciona i torno a carregar la bateria!

A Mont-ras enllacem una via verda molt agradable.
Passem Palamós pels afores i després resseguim la costa per St Antoni de Calonge i Torre Valentina. Tota mena d'olors de menjars ens persegueixen, fins i tot sento olor de sofregit de can Quirze...

Enllacem la C-253 fins a Platja d'Aro. Travessem l'avinguda principal esquivant les retencions de cotxes. Perquè després diguin que les bicis fem tap... Els cotxes colapsen més!

Deixem Platja d'Aro amb els seus cotxes i enllacem amb el carrilet.


Ja a terres conegudes, em sento molt a prop de casa i convençuda d'arribar-hi!

Al loro, que faig el meu millor temps del carrilet  a l'strava de Llagostera a Cassà!!!

No ha sigut fàcil, he passat moments de tot però ho he aconseguit.
La bici em treu totes les cabòries. Em dona vida, il·lusió i forces per seguir endavant i afrontar tots els reptes que em depara la vida...

Qui sap, ara que sé que ho puc fer, potser l'any que ve m'apunto a la cursa!

dilluns, 15 d’agost del 2016

Rutes pel Conflent

El meu estat de forma es recupera ràpid. Tant de bo el cap ho fes igual, però no és tant fàcil, necessito temps per pair la situació i poder tornar a pensar en un demà.

Aprofitant les vacances, amb en Xevi hem pogut fer-nos pinya, companyia i compartir uns dies de desconnexió a la Catalunya nord.

Abans de marxar busquem vàries opcions, jo estic molt perduda, no sé què vull, on anar, què necessito, ... Tinc ganes de pedalar i caminar però no sé fins a quin punt aguantaré...

Al final ens muntem un bon planning sense moure'ns gaire de la zona. Creem tres rutes per fer amb bici des de Vinça, una visita a Vilafranca del Conflent i acabar a Thues-Entre-Valls per anar a les Gorges de la Carança.

Arribem de nit a Vinça i ens instal·lem al costat d'una àrea d'autocaravanes. Pel matí veiem senyalitzacions de prohibit aparcar autocaravanes, sembla que ens obliguen a aparcar dins l'àrea i no per un mòdic preu.
Ens traslladem a Rodes on podem estacionar amb un termini de 24h i podem enllaçar el track que hem creat a cop de ratolí.

Sortim direcció a la presa del llac de Vinça per un caminet que va pujant suaument fins que ens adonem que, on hem marcat el track, està prohibit passar i no podem travessar el llac per la presa.
Retrocedim i decidim fer el track a la inversa.

Tornem cap a Rodes i abans d'entrar al poble, ens desviem per un corriol que ressegueix un canal d'aigua i les Gorges de la Guillera.


Hi ha algun tram que fa una mica de iuiu per por a caure a l'aigua. Majoritàriament és ciclable tot i que, cal parar per gaudir de les vistes del riu, és preciós.

Deixem el riu tot travessant camps de presseguers fins que sortim a la N-116. Hi pedalem uns metres i poc després ens desviem a la dreta agafant la D-16.
És una carretera més tranquil·la que travessa Bouleternère. La deixem per endinsar-nos a una pista forestal.
La pista està en bon estat però entre que tenim vent en contra, que té unes rampes considerables i que tinc la bufeta plena, sóc incapaç de pujar-la sencera. Al replà faig una parada, buido i segueixo fins que trobo en Xevi esperant-me en una ombra.

Ja arribo...
La pujada es suavitza, fins i tot trobem una baixada que s'agraeix. Llàstima que dura poc... Deixem aquesta pista i seguim per un camí més divertit el qual és més exigent perquè hi ha pedra i requereix més atenció. No és difícil, la pujada és suau i es fa bé fins que arribem a una casa...

Postura de la bici durant molta estona...
Portem 2h 45 minuts pedalant, 18km de pujada i som a 680m d'altitud. Comencen les rampes impossibles, tot i que, en Xevi en puja unes quantes, però jo camino més que pedalo durant 2km fins als 1000m d'altitud.

Això diu de la duresa de la pujada...
Cap als 800m en Xevi em diu que s'ha acabat la ruta. Fins que no veig la seva bici no entenc què m'està dient. Ha trencat la patilla on Jesucrist va perdre l'espardenya!!
Amb les meves gomes de cabell fa un apanyo per no arrossegar la cadena i seguim caminant que encara no som dalt.

A falta de brides, apanyo per sortir del pas

Gairebé tocant el cel!
Quan pujàvem ens preguntàvem si havíem d'arribar a una esplanada que es veia i, efectivament hi arribem.
Amb la vegetació que hi ha, la pista és confosa però sembla ser que segueix tota la carena travessant camps de pastura.

Vista aèria del llac de Vinça, allà hem d'arribar!

Ha costat arribar però val la pena!
A partir d'ara jo puc pedalar però en Xevi ha de continuar a peu excepte quan troba alguna baixada. Seguim per un corriol espès de falgueres i romegueres que ens deixa les cames ben esgarrapades, que juntament amb els cops de pedal que porto a la cama i una caiguda, vaig feta un cromo.

1032m, punt més alt de la ruta!!
Baixada en picat fins a 790m, tècnica, d'aquelles de posar el cul ben endarrere i no parar. Jo al tram final per controlar si en Xevi segueix bé, em paro i quan vull tornar a pujar em fa iuiu i en Xevi acaba avançant-me...
Arribem a Glorianes i comença una llarga pista asfaltada amb forces paelles on qui ha d 'esperar a qui, és en Xevi. La meva bici no avança tant ràpid tot i que pedalo...

Passem per Rigarda,  després Vinça i per la N-116 tornem a Rodes on tenim l'autocaravana. Als trams que s'ha de pedalar en Xevi s'agafa a mi i així avancem més ràpid.

Per la tarda acabem l'estada a Rodes fent una ruta circular a peu fins al Castell i tornant per les Gorges de la Guillera.

Panoràmica de Rodes des del Castell
L'endemà en vistes de què ja no podem fer les altres rutes, avancem l'estada a Vilafranca del Conflent fent una visita a Fort Liberia on, des de dalt sospitem que hi ha un incendi en direcció on estàvem...

Fort Liberia
Visitem també les coves Grandes Canalettes i per la tarda fem una sortida a peu seguint una ruta romànica marcada que surt de Joncet.
Quan som al punt més alt de la ruta, acabem de confirmar que hi ha un bon incendi...

A Flassa fem el cim
Fem nit a Thuès-entre-Valls per, de bon matí, fer la ruta de les Gorges de la Carança.
La caminada és espectacular. El camí, les vistes, les roques escarpades, les passarel·les i els ponts penjants que si tens vertigen  fan una mica de iuiu i els trams de riu que seguim fins el refugi de la Carança a 1830m d'altitud. Quan retrocedim continuem la circular per les roques escarpades.


Han sigut tres dies intensos, pedalant i caminant on hem arribat a la conclusió que, ens agrada molt caminar però estem fets per pedalar!

De tornada a casa donem gràcies de què es trenqués la patilla de la bici d'en Xevi ja que, el foc que veiem de lluny és va produir a la zona on havíem d'anar a pedalar i encara estan remullant la zona. Qui sap què ens hagués passat...

Us deixo l'enllaç del track de la ruta BTT per si us interessa...

http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=14378204


dilluns, 8 d’agost del 2016

Recuperant la il·lusió

Si fa unes setmanes estava contenta pel meu embaràs ara us puc dir tot el contrari.
Estic trista i molt enrabiada.
He tingut un avortament. Abans d'anar de vacances el cor de la Isona va deixar de bategar. Un nus al cordó umbilical va causar la seva mort, i fins fa una setmana no ho hem sabut.

Després de quatre dies molt durs, de pena, plors, ràbia, incomprensió i de comentaris inadequats, trec les forces amb un únic objectiu. Vull posar-me en forma per portar les cendres de la Isona al Puig d'Arques i fer un petit homenatge a les dues nenes que hem perdut en poc temps.

Surto a pedalar amb moltes ganes, em sento preparada. Físicament em trobo bé i el cap farà el que jo mani. Pensem que un bon començament pot ser per pista fent una ruta tranquil·la per les ermites de la zona.
Pel carrilet anem cap a St Vicenç. Em sento bé tot i que, a les primeres pujades no tinc sensacions bones, encara em costa i en Xevi m'empeny una mica.

No em desanimo. Seguim cap a Sta Ceclina. Allà també hi ha una bona rampa però xino xano la vaig pujant, sembla que em trobo millor.

Seguim direcció a St Iscle, però tinc ganes de provar un camí nou. Un camí que no sabem on ens portarà però sospito que podem acabar a l'ermita de Caulès. Un camí que puja, puja, puja i puja.... Em recorda a la pujada de la mort, un dels camins per arribar a St Miquel.                                              Sóc incapaç de pujar-ho tot pedalant. El perfil de la pujada té rampes fins a un 21%. Amb raó no l'he pogut pujar!

El meu cap creu que cal continuar endavant per saber on ens porta el camí i donar per fet que estic fent un bon entrenament per pujar al Puig d'Arques.

Efectivament arribem a Caulès, no anem a St Iscle i seguim cap a Terra Negra. Aquesta zona sempre l'he trobat molt interessant.

Quan arribem a la carretera de Tossa, no en tinc prou. Perquè baixar per asfalt si podem continuar per pista. Així que seguim direcció al coll de la Mallorca. Una altra pujada de la mort que sé que no podré culminar sense posar els peus a terra, ja que, mai ho he aconseguit.
I tot baixada fins a Llagostera per tornar pel carrilet.

Amb la pedalada d'avui, aconsegueixo més del que m'esperava. El meu cap i el meu cos han estat a l'altura.  He pedalat gairebé tres hores, deixant enrere la ràbia acumulada d'aquests dies, relaxant la meva ment i els meus plors per centrar-me en la meva recuperació i lograr el meu objectiu.