Dels nervis!!
El meu entrenament va acabar dimecres fent una sortida nocturna de 20km.
Segueixo els consells d'en Xevi, no toco cap més dia la bici, el dissabte per sopar m'alimento bé, i prenc nota de què durant la cursa, haig de menjar i beure abans de tenir-ne ganes.
Pasta de bicicleta al pesto |
Sona el despertador, ho tinc tot preparat o això em penso...ostres, m'havia oblidat de revisar la suspensió!
Arribem a Blanes i recollim els dorsals.
Apunt pel repte! |
Deixem les bicis apunt, miro el rellotge, com córrer el temps, tothom es va col·locant a la sortida i nosaltres sense escalfar! Ens posem a darrere i esperem el toc de sortida.
Preparats! |
A simple vista no veig molts ciclistes, ara sé que érem 370 i amb un corredor il·lustre, Roberto Heras, gran campió de ciclisme de carretera.
Surto a ritme dels de davant meu i vaig escalfant sense pressa. Pocs quilòmetres després, sento en Toni per darrere que m'anima i em desitja bona sort , ell també la necessita fa la llarga.
Més endavant m'atrapa en Marc, m'explica que l'Albert ha punxat i en Ramon està amb ell.
En Ramon també m'avança, em diu que l'Albert ha abandonat, els meus companys ja són tots per davant meu, és impossible seguir el seu ritme!!
Veig una noia que espera algú, i em poso per davant seu, segueixo juntament amb uns nois amb el mallot de freebike, tan els tinc a davant com a darrere, portem un ritme semblant.
Als 8km, m'adono que he punxat roda!!
Algun dia havia de passar...em tranquil·litzo i, abans de canviar la càmera, poso a prova l'eficiència de la càmera amb líquid sellant. Varis ciclistes em pregunten si vaig bé, jo penso que sí que ja me'n sortiré...
Em limito a inflar la roda i sembla que funciona, em trec un pes de sobre, amb les ganes que tenia de participar en aquesta cursa m'hauria sabut molt de greu abandonar.
Mentrestant, m'ha avançat molta gent, entre elles dues noies. Em poso les piles i intento recuperar el meu lloc.
Mica en mica ho aconsegueixo, de seguida atrapo una de les noies, poc després trobo l'altre i en una pujada maca li demostro com pujo jo!
A la baixada ja la deixo molt enrere, per cert, molt divertida, quedo sorpresa de mi mateixa amb la meva millora baixant, sort que hem pogut arreglar la suspensió!!
Crec que, tot i haver perdut temps inflant la roda, he recuperat forces posicions.
Hem fet gran part del recorregut per pista però també trobem algun corriol amb baixada tècnica. I una vegada més penso ole ole, com baixo per sobre les pedres!! sembla que no tingui padrina...
Aquest cop li demostro a una altra noia que baixa a peu, la seva parella se'm queda mirant i em deixa pas. Ho baixo tot sense posar peu a terra!!
Arribem a una urbanització i tot darrere meu un senyor em felicita, em diu que he baixat molt bé i que gràcies a mi ha anat seguint el meu traçat sense baixar de la bici. Em confirmen el que penso jo!!
Tenim una bona pujada d'asfalt, aprofito per seguir un dels consells, no tinc gana però em menjo una barreta i bec, que de fet, ja estic bevent molt...
Al final de l'asfalt hi ha un avituallament, em donen un got de beguda isotònica. Jo em paro, però veig que la majoria de ciclistes deu agafar el got al vol, i de camí el tiren a terra perquè em trobo una noia de l'organització que els està recollint. Aprofita per dir-me que m'ho prengui en calma que ve un bon tros de pujada.
Efectivament, puja i puja... Una pista ample, poso plat petit i pinyó gros, la faig lenta però bé. A la baixada torno a punxar. Faig el mateix que abans, provo de tornar a inflar i sembla que respon. Als 2km torno a tenir la roda desinflada, no estic ni a la meitat de la ruta haig de continuar. Donc una tercera oportunitat abans de canviar la càmera.
Roda inflada i segueixo amb la incertesa de saber si podré acabar la cursa. Aquest cop no avanço a gaires ciclistes, però estic contenta perquè sembla que la roda aguanta.
Arribo a l'avituallament, aquí hi ha el desdoblement del recorregut. Menjo un plàtan, bec un got de coca-cola i em miro la pujada que haig de seguir...
Els nois de l'avituallament veuen que no puc enganxar-me per pujar i m'aguanten la bici, pujo uns metres i ja sóc per terra! Tinc tot una colla de nois, que en vistes del meu èxit, ho fan millor i pugen a peu!!!
Els deixo pas i faig com ells.
Quan em deixen enrere estic sola molt estona, així que em concentro a seguir bé les indicacions fins que veig un noi i em poso a seguir-lo. De cop es para, un senyor ens diu que ens hem equivocat. A la baixada ens hem emocionat i ens hem passat de llarg la senyal.
Perdem uns minuts però tornem a trobar el recorregut.
El noi es queda enrere i jo vaig seguint el senyor que va al meu ritme.
Sento música i veig que ja som al pavelló.
Em fan pujar per una rampa, baixar 4 esglaons, i a l'arribada m'esperen amb el micròfon per dir unes paraules.
Deixant de banda la vergonya, responc el que em pregunten, estic molt emocionada, fa poc menys d'un any que vaig amb MTB i em guanyo el primer lloc al pòdium!!
Si no hagués punxat i no m'hagués perdut encara hauria atrapat en Marc jejeje
Felicitats nois!! |
Primera classificada Sandra Fusté |
És tot un honor per mi guanyar en la meva primera cursa, potser no és un gran mèrit, tinguen en compte que érem cinc noies que ens disputàvem el lloc del recorregut curt, però penso que tampoc ho aconsegueix tothom!
Cap de nosaltres es dedica professionalment a la bici, no tenim el temps suficient que això requeriria. Tan sols sortim amb amics i participem en alguna marxa.
Aprofitem per animar a més noies a pedalar, volem més competència!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada