El Pedraforca

Avui em poso les xiruques i amunt que fa pujada!!

El destí és el Pedraforca, un del cims més emblemàtics de Catalunya situat entre Gósol i Saldes.
Fa molt de temps que el tenia pendent de fer i entre una cosa i altre no havia pogut ser.

Arribem de nit i jo, que mai havia vist el Pedraforca en directe, m'impacta la silueta que s'insinua en la foscor! IMPRESSIONANT!

Ens instal·lem al mirador de Gresolet i fem nit a l'autocaravana per poder-nos llevar ben d'hora ben d'hora!!

Entre que hi ha hagut el canvi d'hora per poder dormir una hora més i les ganes de començar a caminar, a les set ja estem en marxa!

 

Tots apunt!

La Mònica és la segona vegada que puja al Pedraforca. Guiada per ella, pel GPS i les marques del PR seguim la ruta!

Sortim caminant des del pàrquing per unes escales que es converteixen en un corriol que travessa una pineda. Els meus ulls, apart de no perdre de vista la Mònica, busquen bolets, però sense gaire èxit...

 

Amb el bon ritme que portem, aviat ens plantem al refugi Lluís Estasen. Allà seguim pel corriol de la dreta i sense cap mena de pèrdua, podem anar seguint les marques del PR.

 

El desnivell no tarda en arribar i acalorats,  ens traiem una peça de roba. 

 

Hem triat un bon dia!

No som els més matiners. Primer avancem a tres persones i més endavant, abans d'arribar al Coll de Verdet, deixem enrere un grup de 35 nens amb els seus monitors.

 

Quan arribem al Coll fem una mini parada per menjar unes barretes i abrigar-nos que hi ha molta corrent d'aire.

La vista no té deperdició, hi podem veure Gósol.

 

Bona vista de Gósol!

Comencen a arribar nens i nosaltres seguim tirant.

Jo ja endreço els pals perquè, segons la Mònica, ja no els necessitaré...

 

Poc després em començo a sentir com una garrapata intentant aferrar-me a les pedres per no caure daltabaix. El tram de grimpar és llarg, més llarg del que m'esperava...

 

Ja tinc la corda!

Hi ha un tros més delicat. No sé a quina roca puc agafar-me i on posar els peus de manera segura. Em col·lapso una mica... Ai si tingués les cames una mica més llargues,  potser no em costaria tant!

 

Quan trobo la manera, la motxilla que porto se m'enganxa a les roques i no em deixa seguir. 

 

La Mónica que ja ha passat aquest tram, em diu que em tranquil·litzi.

Prou que ho intento però un tremolor de cames s'apodera de mi i arribo amb penes i treballs a la corda.  Quan la tinc l'agafo fort i acabo d'arribar on són ells.

Encara no som dalt però el que queda, tot i haver de grimpar, és més fàcil.

 

Seguint les marques grogues...

Quan fem el cim, encara tinc una mica de tremolor de cames. El meu cap ha vençut la debilitat del cos i he pogut arribar!

Ens mengem l'entrepà, recuperem forces i em tranquil·litzo. Mentre som allà, va arribant més gent que també han deixat enrere la patuleia de nens...

 

Cim del Pedraforca

El tram de baixada fins a la tartera, demostro on em defenso més bé. Baixo com les cabres!

 

Per una vegada no m'han d'esperar...

A la tartera tot canvia...

El començament seguim les marques i baixem cadascú amb un estil propi.

En Xevi de peu com si estigués esquiant.

A la Mònica i a mi no ens funciona tant bé aquesta tècnica perquè caiem tota l'estona i optem per la opció trineu. O sigui, posem els peus sota el cul i ens deixem anar!

Seguint en Xevi  acabem tots a la tartera i perdem les marques grogues...

Començament de la tartera...

Ara la tècnica de baixada és una altre. Deixem els esquís i el trineu i baixem com si féssim patinatge artístic! Fent el canyó, l'àguila... O gairebé fent l'espagat!

 

La qüestió és clavar bé els pals, enfonsar bé els talons i baixar sense por. Tot i així no fem 10 metres seguits sense caure de culs alguna vegada...

 

Jo em quedo força endarrere, no acabo de pillar el truc, em canso de caure, no veig el final de la tartera i opto per prendre'm-ho amb calma per no prendre mal.

 

Gairebé al final de la tartera veig que al costat dret hi ha les marques grogues i, sense pensar'm-ho abandono la tartera! La Mònica que em veu també em segueix i al final ens reunim amb en Xevi que l'ha baixat tota sencera.

 

Ja veiem l'autocaravana

Uns metres més i enganxem un corriol molt maco que ens porta altre vegada al refugi Lluís Estasen i, pel mateix camí d'anada, tornem fins al pàrquing.

Arribem d'hora, amb poc més de 5 hores hem fet la ruta clàssica.  Matinar ha sigut un gran encert!
Ara, jugant amb l'avantatge de poder cuinar a l'autocaravana, ens fotem un bon tiberi i una migdiada!

Quan marxem fem parada al mirador que trobem a la carretera i quedo meravellada altre vegada.

Em miro el Pedraforca de dia i encara m'impacte més saber que hi he pujat i que he baixat per la tartera que es veu des d'aquí. IMPRESSIONANT!

 

El Pedraforca és un cim molt recomanable però també s'ha de ser conscient d'estar preparat físicament, tenir el cap clar i no tenir por.