Quan vaig començar a escriure al bloc, us explicava anècdotes de les meves primeres sortides en solitari tot descobrint racons de les Gavarres. Estava super motivada, cada sortida era una aventura per mi. Potser era una mica inconscient però no tenia por de res.
Actualment no he deixat de sortir sola però em vaig decantar a escriure històries viscudes dins de les curses. Volia compartir la meva nova motivació. Conèixer llocs nous tot despertant un esperit competitiu que em motivava a millorar .
Aquest any, a falta de curses, us explicaré l'anècdota d'aquesta setmana.
Ara amb més experiència, segueixo descobrint rutes noves amb l'ajuda del GPS.
He madurat, tinc més consciència, prudència i la mateixa il·lusió del primer dia que vaig començar a sortir sola.
Ara amb més experiència, segueixo descobrint rutes noves amb l'ajuda del GPS.
He madurat, tinc més consciència, prudència i la mateixa il·lusió del primer dia que vaig començar a sortir sola.
Ara vaig molt més preparada, o això em pensava... A la muntanya sempre hi pot haver imprevistos...
Em descarrego al GPS una ruta del wikiloc que pinta molt bé amb destí al Puig de Cadiretes.
No sé perquè no hi he pujat mai!
Surto de Cassà pel carril bici fins al pavelló d'esports de Llagostera i enganxo amb el track.
Travesso la carretera pel túnel direcció a St Llorenç i tot avall cap a Can Moner on el GPS em fa girar a la dreta.
 |
| Bassa del Molí de Can Muner |
Vaig seguint una pista de tant en tant una mica trencada tot remuntant el Ridaura. En general es fa bé va pujant suau però amb algun repetxón amb pedrots que em fa baixar de la bici.
Mentre vaig pujant, no deixo de mirar als marges, és època de bolets i jo sempre vaig preparada. No hi ha sort, sembla que els bolets s'acaben, la pujada és complica i a sobres estic ben enlluernada...
La cadena em comença a fer el burro.
Fa fressa però no li dono importància ja que he travessat el Ridaura vàries vegades i porto fang.
Em salta el plat petit però a vegades passa... Segueixo tirant.
Fa fressa però no li dono importància ja que he travessat el Ridaura vàries vegades i porto fang.
Em salta el plat petit però a vegades passa... Segueixo tirant.
Després de superar la pujada anomenada "fill de puta" a tranques i barranques arribo a una pista ample.
La cadena continua fent fressa. Em paro a mirar-la i intento esbrinar què passa...
 |
| Ualaaa cadena petada!! |
Truco a en Xevi i em confirma que així no puc continuar a menys que faci un apanyo o canviï la cadena. No tinc eines, ni cadena ni puta idea d'arreglar-ho però tinc cames per arribar a la carretera de Sant Grau.
Segons la meva orientació crec que no estic molt lluny així que xino-xano vaig tirant cap amunt fins que arribo a unes ruïnes que em sonen... Allà aviso en Xevi que pot començar a pujar a Sant Grau que em queda poc per tocar asfalt.
Al planer intento pedalar suau però la cadena acaba cedint i es trenca tota. La carrego a la motxilla i a l'asfalt, tot avall que fa baixada!
Al planer intento pedalar suau però la cadena acaba cedint i es trenca tota. La carrego a la motxilla i a l'asfalt, tot avall que fa baixada!
Arribo fins a can Crispins i després segueixo a peu mentre no trobo en Xevi.
Molt amablement es paren dos cotxes per oferir-me ajuda, tirada del tot no hi hagués quedat!
Ja tinc una experiència més que no penses que pot passar fins que passa!
Ara ja m'han ensenyat com arreglar-ho només hauria de portar les eines a sobre per si em torna a passar...
Ara ja m'han ensenyat com arreglar-ho només hauria de portar les eines a sobre per si em torna a passar...
Arribo a casa amb un buit, i decideixo repetir la ruta dos dies més tard.
El camí fins a les ruïnes el recordo bé i en prou feines miro el GPS. Tampoc m'entretinc a mirar si hi ha bolets i procuro fer alguna rampa que se'm va resistir... Tot és impossible, no tinc prou força de cames i acabo per terra.
Quan arribo a la carretera de Sant Grau, la travesso i segueixo una pista molt ben senyalitzada que em porta fins al Puig de Cadiretes.
No té deperdició us ho recomano!
No sé perquè m'imaginava que l'accés per arribar-hi era més complicat i tot el contrari. Es pot arribar fins allà amb bicicleta. Tot i així, per està més tranquil·la poso el candau mentre contemplo les vistes.
No sóc la única que es preocupa per la bici. Arriba un noi que la porta a coll fins al pessebre.
La baixada és ràpida fins a les ruïnes on segueixo per una altre pista.
És un camí de molt bon baixar amb unes vistes molt maques.
Em paro a mirar el GPS perquè m'indica dues direccions, una és cap i cua i l'altre enganxa amb el track inicial. Mentrestant trobo un senyor que em pregunta on vaig. Li dic que la meva intenció, a part de seguir una mica més el track, és anar fins a Sant Baldiri, Coll de Ceps i baixar cap a Solius.
Ell que es coneix la zona, em senyala la direcció i em pregunta si em fa res seguir junts.
Mentre anem a Sant Baldiri em desaconsella baixar pels eucaliptus. Jo que sóc molt tossuda, insisteixo en què vull baixar-hi, ja conec la baixada i sé on em poso. Ell amb més raó insisteix en acompanyar-me ja que creu que no hauria d'anar sola.
Em comenta que també es pot baixar pel famós corriol de la Tita Negre!
Sona molt temptador, sempre m'ha fet gràcia baixar-hi però sola mai m'he atrevit. Així que, quan hi arribem aprofito les ganes que té el senyor d'ensenyar-me'l.
Resulta que m'he anat a topar amb un senyor que fa sortides guiades amb BTT a francesos i per això es coneix la zona a la perfecció.
Mentre baixem tranquil·lament em va indicant el millor lloc per passar. No sembla complicat, la pedra s'agafa bé a la roda però en algun tram, m'impressiona una mica la verticalitat de la baixada. Quan no ho veig clar baixo de la bici i llestos!
Fem dues parades, una per contemplar els carcaixells i l'altre per veure una cova molt curiosa.
El camí fins a les ruïnes el recordo bé i en prou feines miro el GPS. Tampoc m'entretinc a mirar si hi ha bolets i procuro fer alguna rampa que se'm va resistir... Tot és impossible, no tinc prou força de cames i acabo per terra.
Quan arribo a la carretera de Sant Grau, la travesso i segueixo una pista molt ben senyalitzada que em porta fins al Puig de Cadiretes.
 |
| Cim de Cadiretes |
No sé perquè m'imaginava que l'accés per arribar-hi era més complicat i tot el contrari. Es pot arribar fins allà amb bicicleta. Tot i així, per està més tranquil·la poso el candau mentre contemplo les vistes.
 |
| Panoràmica |
La baixada és ràpida fins a les ruïnes on segueixo per una altre pista.
És un camí de molt bon baixar amb unes vistes molt maques.
Em paro a mirar el GPS perquè m'indica dues direccions, una és cap i cua i l'altre enganxa amb el track inicial. Mentrestant trobo un senyor que em pregunta on vaig. Li dic que la meva intenció, a part de seguir una mica més el track, és anar fins a Sant Baldiri, Coll de Ceps i baixar cap a Solius.
Ell que es coneix la zona, em senyala la direcció i em pregunta si em fa res seguir junts.
Mentre anem a Sant Baldiri em desaconsella baixar pels eucaliptus. Jo que sóc molt tossuda, insisteixo en què vull baixar-hi, ja conec la baixada i sé on em poso. Ell amb més raó insisteix en acompanyar-me ja que creu que no hauria d'anar sola.
 |
| Sant Baldiri |
Sona molt temptador, sempre m'ha fet gràcia baixar-hi però sola mai m'he atrevit. Així que, quan hi arribem aprofito les ganes que té el senyor d'ensenyar-me'l.
Resulta que m'he anat a topar amb un senyor que fa sortides guiades amb BTT a francesos i per això es coneix la zona a la perfecció.
Mentre baixem tranquil·lament em va indicant el millor lloc per passar. No sembla complicat, la pedra s'agafa bé a la roda però en algun tram, m'impressiona una mica la verticalitat de la baixada. Quan no ho veig clar baixo de la bici i llestos!
Fem dues parades, una per contemplar els carcaixells i l'altre per veure una cova molt curiosa.
Ha sigut un gran encert baixar per la Tita, no és tan bèstia de com m'esperava. Només he tingut una caiguda insignificant. Coses pitjors he hagut de baixar a peu...
Passem pel Menhir de Can Llaurador i m'ensenya un corriol més que es baixa molt bé fins a Solius.
Li dono les gràcies i ens acomiadem. Ell segueix cap a Sant Feliu i jo a buscar la via ràpida, el carril bici.
Se m'acaba l'aquarius, tinc set i encara em queda una mica per arribar a Llagostera... Sembla que estic de ratxa, davant del restaurant de ca la Maria, veig un oasis: una màquina expenedora! Poso 2 euros i se'ls menja sense donar-me de beure!
Me catxis!
Crec que ho podré suportar només em cal arribar fins a Llagostera i emplenar a la font.
Arribo justa, així que, menjo i bec per fer més amena l'arribada a Cassà.
Una gran sortida que m'ha fet sentir valenta i orgullosa de mi.
Passem pel Menhir de Can Llaurador i m'ensenya un corriol més que es baixa molt bé fins a Solius.
Li dono les gràcies i ens acomiadem. Ell segueix cap a Sant Feliu i jo a buscar la via ràpida, el carril bici.
Se m'acaba l'aquarius, tinc set i encara em queda una mica per arribar a Llagostera... Sembla que estic de ratxa, davant del restaurant de ca la Maria, veig un oasis: una màquina expenedora! Poso 2 euros i se'ls menja sense donar-me de beure!
Me catxis!
Crec que ho podré suportar només em cal arribar fins a Llagostera i emplenar a la font.
Arribo justa, així que, menjo i bec per fer més amena l'arribada a Cassà.
Una gran sortida que m'ha fet sentir valenta i orgullosa de mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada